Va néixer a Santa Coloma de Queralt (Tarragona, Espanya), el 24 de març de 1897. Va ser el sisè dels set fills supervivents del matrimoni constituït per Ramon Mullerat i Segura i Bonaventura Soldevila i Calvís. Va rebre el baptisme el 30 de març, i la confirmació el 17 de maig del mateix any 1897. Va freqüentar una escola al seu poble natal fins als tretze anys. Després el van enviar a Reus (Tarragona), on va ingressar al col·legi «Sant Pere Apòstol», pertanyent als religiosos Fills de la Sagrada Família, fundats per Sant Josep Manyanet. En qualitat d’alumne intern va realitzar quatre anys d’estudis, de 1910 a 1914, i es va examinar amb òptims resultats a l’Institut de Segon Ensenyament de la mateixa ciutat.
El 1914 va començar a fer la carrera de medicina a la Universitat de Barcelona. Es va distingir per la seva aplicació i per la professió i defensa de la fe. Des de 1919 va ser alumne intern pensionat de la facultat, amb l’obligació d’estar en contacte directe amb malalts ingressats. Va ser un dels estudiants més actius que recorria, especialment durant les vacances, diversos pobles i ciutats donant conferències sobre temes catòlics i sociopolítics de conformitat amb la doctrina de l’Església. Va obtenir la llicenciatura en medicina i cirurgia l’octubre de 1921.
Des de novembre de 1918 va entaular una correspondència epistolar amb la jove Dolors Sans i Bové amb vista a contraure matrimoni, que es va verificar a Arbeca, diòcesi de Tarragona i província de Lleida, el 14 de gener de 1922. En aquesta població de prop de 3.000 habitants van establir-hi la seva llar, i allà, i en diversos pobles veïns, va exercir com a metge. Del matrimoni van néixer cinc filles, encara que la primogènita va morir tot just nascuda el gener de 1923. Les quatre restants van rebre una formació profundament cristiana. Va pertànyer a l’associació dels Exercicis Espirituals Parroquials. Es va inscriure en l’Apostolat de l’Oració i va ser president del grup de la Perseverança de la fe. Animava els malalts greus a rebre els sagraments, assistia els pobres de franc i fins i tot els ajudava amb mitjans materials.
Des de 1923 fins al 1926 va dirigir un diari local en català, titulat «L’Escut». Va ser escollit alcalde d’Arbeca el 29 de març de 1924, i va exercir el càrrec per dos triennis consecutius, fins al març de 1930. La seva elecció no va estar motivada per la pertinença a algun partit polític, ni va ser alcalde per fer política, sinó per servir el poble. Era respectat pels seus conciutadans, i va treballar en favor d’una convivència en pau entre els habitants de la vila, i va impulsar el progrés en els diferents àmbits, també en el religiós. Gaudia d’un gran prestigi a la província.
En proclamar-se el 1931 la Segona República Espanyola es va manifestar molt conscient de la gravetat de la situació i del perill que corria la seva pròpia existència, per motiu de la fe que professava en l’àmbit personal i professional. Es va anar preparant pel que pressentia que li anava a ocórrer i, ja deslligada obertament la persecució, va arriscar la vida i es va mantenir generosament al costat dels seus malalts. Va ser tret violentament del seu domicili el matí del 13 d’agost de 1936.
Pel que fa referència al Servent de Déu, va veure des del primer moment que el perseguien per la seva significació catòlica. Va demanar llavors una vegada més a la seva esposa que perdonés els perseguidors, com ell els perdonava. L’odi a la fe que professava quedava en el seu cas ben patent en els gestos dels que van ocupar el seu estatge. Abans d’obligar-lo a sortir de la llar van llançar per un balcó objectes religiosos que li pertanyien. Amuntegats al mig del carrer els van calar foc. Però no es va aturar aquí la manifestació de la intencionalitat profunda que animava els seus opositors. L’animadversió cap als valors cristians que encarnava el servent de Déu els va empènyer a retornar moments després a casa, mentre ell romania detingut a la caserna de la Guàrdia civil. Davant la façana del domicili familiar continuaven cremant les imatges incendiades feia una mitja hora. Van comminar llavors la seva vídua i el seu sogre i, en general, els allí presents, al fet que, sota pena de mort, cremessin totes les imatges que quedaven encara per la casa.
Ni tan sols durant el temps de la seva presa va deixar de fer el bé el servent de Déu als qui el perseguien. Va curar un dels seus botxins d’una ferida que es va causar a si mateix en disparar-se-li l’arma homicida que portava a les mans. Va fer així mateix una recepta per al fill que tenia malalt un dels que l’assetjaven. A més, pujat ja al camió que el conduiria al lloc triat per a l’assassinat, va recordar els seus pacients. Va demanar un llapis i paper i va escriure-hi els noms dels que esperaven la seva visita professional. Després va pregar a algú del seu entorn que fes arribar aquella llista a un altre metge del poble, perquè ell mantingués sota la seva cura als qui ja mai no podria atendre.
Amb cinc detinguts més, els noms dels quals circulaven amb anterioritat com a «gent d’ordre» que mereixia ser executada, va ser portat al lloc denominat «el Pla», a uns 3 quilòmetres de distància d’Arbeca, per la carretera que condueix a les Borges Blanques (Lleida). Si altres detinguts eren estimats dignes de mort per considerar-los persones «d’ordre», que s’assentaven la seva vida sobre fonaments ètics que no compartien els milicians, en el servent de Déu, als valors ètics, s’hi afegien també els propis de la moral evangèlica. En el viatge cap al lloc de la condemna va exhortar a l’oració els seus companys detinguts i, en concret, al penediment.
Arribats al terreny conegut com «el Pla» els van fer baixar del vehicle que els transportava. S’esperaven allí reunides diverses desenes de persones que procedien de diversos llocs, disposades a participar en l’execució o almenys a presenciar-la de prop. Contra els presoners no s’havia format cap procés. Es creu que el servent de Déu va tornar a exhortar a la pregària els altres detinguts. Una persona que passava per aquell lloc va sentir que pronunciava aquestes paraules: «A les teves mans, Senyor, encomano el meu esperit». Abans de matar-ho el van assestar d’un cop a la cara amb una aixada. De l’impacte rebut li van saltar les dents.
Amb els impactes de les bales en els seus cossos i, quan almenys alguns, estaven encara amb vida, els van ruixar amb gasolina i els van calar foc. Es van sentir els seus laments de dolor des de lluny. Aquella mateixa tarda va partir de Lleida una crònica per al diari barceloní «La Rambla», en la qual s’oferia una versió dels fets completament allunyada de la realitat. Als, en realitat, detinguts i conduïts a la caixa d’un camió al lloc de l’execució, aquest relat els presentava com atacants feixistes situats a la vora de la carretera, als quals els milicians que circulaven per allà es van veure obligats a repel·lir, causant entre ells alguns morts, entre d’altres, el metge d’Arbeca, al qual s’esmentava expressament com a agressor.
Els cercles pròxims als morts, amb gran valentia i risc, van poder reunir algunes restes que van quedar escampades pel lloc de l’assassinat. Més tard, el 13 d’agost de 1940, van col·locar les cendres barrejades dels afusellats en un monument en forma de creu que van elevar al lloc del Pla. Allà reposen les cendres fins al dia d’avui. La fama de martiri del Servent de Déu va començar arran del coneixement de la seva mort i ha anat augmentant amb el pas del temps.